martes, 26 de junio de 2007

Poemas traducidos al catalán

TRADUÏTS AL CATALÀ PER PERE BESSÓ
Del libro “POEMAS DEL CABALLO AZUL”

Cavalcar el ventre de la nit:
infinitesimal tristesa del navili.

Antípodes que són de la memòria,
rastres d’un dolor terrestre, únic.

Obrir-se a la terra per a confondre l’arrel.
Obrir-se al sexe per a ser la llum.
Obrir-se al poema
com una forma més
d’avançar-se a la mort.


Cabalgar el vientre de la noche:
infinitesimal tristeza del navío.

Antípodas que son de la memoria,
rastros de un dolor terrestre, único.

Abrirse a la tierra para confundir la raíz.
Abrirse al sexo para ser la luz.
Abrirse al poema
como una forma más
de aventajar a la muerte
______________________

Pedra angular:
damunt de la teua cintura,
damunt de la teua esquena amb rostre de sorra,
damunt d’aquest món d’ovulació i sentor,
damunt dels meus dits
i la infinita forma de la teua cara:

la nit s’estén
com un mugró encés.


Piedra angular:
sobre tu cintura,
sobre tu espalda con rostro a arena,
sobre este mundo de ovulación y resabio,
sobre mis dedos
y la infinita forma de tu cara:

la noche se extiende
como un pezón encendido.
-----------------------------------

La fusta del teu cos
resisteix mapes i dilacions.
La fusta del teu cos.

Encenc llums,
nasc del foc,
vaig de la teua cella a cella.

Ningú no alimenta la negror de l’hora.
Crema la poesia a frec de les teues mans.

Casa immune,
la fusta del teu cos.


La madera de tu cuerpo
resiste mapas y dilaciones.
La madera de tu cuerpo.

Enciendo lámparas,
nazco del fuego,
voy de tu ceja a ceja.

Nadie alimenta la negritud de la hora.
Arde la poesía al roce de tus manos.

Casa inmune,
la madera de tu cuerpo.
___________________________

A soles. Furiós.
Aleteig de mola en la nit.

Una noia sense sines em reclama
i jo, edípic suport de l’univers,
córrec cap als seus braços
a enarborar l’espuma.


Sólo. Furioso.
Aleteo de cardumen en la noche.

Una muchacha sin senos me reclama
y yo, edípico sostén del universo
corro hacia sus brazos
a enarbolar la espuma.
_____________________________________

Cara de peix.
Ànima de peix.
Boca de peix.
Cos de peix.

¡Aigua, aigua!

Cara de pez.
Alma de pez.
Boca de pez.
Cuerpo de pez.

¡Agua, agua!
___________________________________

A la poesia que indaga:
-sóc un faune el·líptic
del cor i les seues tombes.

A la poesía que indaga:
-soy un fauno elíptico
del corazón y sus tumbas.
_____________________________

Del libro “GATO DE PIEL LUNAR”

(LES DICTADURES DELS UNICORNS)

Passen.
Obscures.
Nocturnes com el teu llavi caigut.

Passen a recapte dels monts.
Cruixen la seua negror d’estels, de laberint únic,
cruixen com ossos resistint-se a la pols.
Beuen damunt del riu
damunt del seu cap negre i damunt dels seus ulls negres.
Beuen del cor i el foc
i descansen:
tot poema erigeix les seues pertorbacions diürnes.

Passen les seues mans i les seues llengües.
Peixos recòndits niuen al seu engonal.
Peixos recòndits com el mar.
Peixos recòndits com l’anus febril de les cranques.

Però passen.
Obscures.
Nocturnes com el teu llavi caigut.

Passen llepant les orelles dels morts.
Llepen a tota hora,
bicicletes fal·lus nauseabunds,
llençols de ras i extenses erugues sifilítiques.
Llepen com una carícia de bou
o com un raig de pixum als penya-segats.
Llepen la meua boca i passen.

Entre sines d’estàtues i tèrbols cotons.
Describint els seus contorns de femelles difamades,
Describint el meu peu, l’arbre groc,
describint un inventari de polps i estilets,
descriuen i passen.

I tornen a passar.
Obscures.
Nocturnes.
Paleolítiques i immòbils.

Enumerant icones, hiverns repetits.
Passen de la ma dels sants,
passen de grans noces a grans desencontres,
de l’orgasme inguinal a la gran saviesa,
i del cep i dels vins
a les natges insidioses que defequen opulències.

Opípares passen.
I tornen a passar.
Obscures.
Nocturnes
Com el teu llavi caigut.

(LAS DICTADURAS DE LOS UNICORNIOS)

Pasan.
Oscuras.
Nocturnas como tu labio caído.

Pasan a recaudo de los montes.
Crujen su negritud de estrellas, de laberinto único,
crujen como huesos resistiéndose al polvo.
Beben sobre el río
sobre su negra cabeza y sobre sus negros ojos.
Beben del corazón y el fuego
y descansan:
todo poema erige sus perturbaciones diurnas.

Pasan sus manos y sus lenguas.
Peces recónditos anidan en su ingle.
Peces recónditos como el mar.
Peces recónditos como el ano febril de las centollas.

Pero pasan.
Oscuras.
Nocturnas como tu labio caído.

Pasan lamiendo las orejas de los muertos.
Lamen a toda hora,
bicicletas y falos nauseabundos,
sábanas de raso y extensas orugas sifilíticas.
Lamen como una caricia de buey
o como un chorro de orín en los acantilados.
Lamen mi boca y pasan.

Entre senos de estatuas y turbios algodones.
Describiendo sus contornos de hembras difamadas,
describiendo mi pie, el árbol amarillo,
describiendo un inventario de pulpos y estiletes,
describen y pasan.

Y vuelven a pasar.
Oscuras.
Nocturnas.
Paleolíticas e inmóviles.

Enumerando íconos, inviernos repetidos.
Pasan de la mano de los santos,
pasan de grandes nupcias a grandes desencuentros,
del orgasmo inguinal a la gran sabiduría,
y de la vid y de los vinos
a las nalgas insidiosas que defecan opulencias.

Opíparas pasan.
Y vuelven a pasar.
Oscuras.
Nocturnas
como tu labio caído.
___________________________________

(ETÈRIA. GENITAL)

Etèria.
Genital.
Brúixola que ignores el sud i l’engonal.
Vens amb les galtes,
amb la faç i les altures.
Au minuciosa.
Elevadíssima.

Migracions còsmiques dibuixen les teues sinagües,
ací
a Buenos Aires
on el telgopor alena la costella
dels pobres,
on alguna vegada retinguérem els punyals
nus,
sense una gota de sal.

(ETÉREA. GENITAL)

Etérea.
Genital.
Brújula que ignoras el sur y la ingle.
Vienes con los pómulos,
con la faz y las alturas.
Ave minuciosa.
Elevadísima.

Migraciones cósmicas dibujan tu enagua,
aquí
en Buenos Aires
donde el telgopor alienta la costilla
de los pobres,
donde alguna vez retuvimos los puñales
desnudos,
sin una gota de sal.
_____________________________________

(COMUNIÓ DE PLEXES)

VI

Poemaventre.
Poemaobtús d’ensomiació i naufragis.
Poemacòpula.
Poemannex de mans, llengües i ungles.
Poemafuita:
és un himen furtiu el que fecunda els meus versos.


(COMUNIÓN DE PLEXOS)

VI

Poemavientre.
Poemaobtuso de ensoñación y naufragios.
Poemacópula.
Poemanexo de manos, lenguas y uñas.
Poemahuida:
es un himen furtivo el que fecunda mis versos.
________________________________

(ESTIU)

A riu revolt
les teues entranyes de puma i de lluerna.

VERANO)

A río revuelto
tus entrañas de puma y de luciérnaga.
______________________________

(EL POEMA)

S’escapa de les mans
com una faula imprecisa.
Baixa pels nus enfebrats de la lluna
i es un colomer absort que decau
i cau
cau
cau
cau
cau
cau
cau
cau
cau


(EL POEMA)

Se escapa de las manos
como una fábula imprecisa.
Baja por los nudillos febriles de la luna
y es un palomar absorto que decae
y cae
cae
cae
cae
cae
cae
cae
cae
cae
________________________________

(MÒNICA)

I

Àngel d’emmordassat.
Inconclús berenar d’un déu llostrejat.
Rius de prunes.
Encarnació lunar.
Cuixes parint la poesia a riallades.

Veus.
Sumatòria de temps i plusvàlues.
Un retall d’espais i triangles.
L’obstinació de la poma.
La poma.

II

Deia Cummings, amor meu,
“el muerto mundo vibra como una cuerda herida”
i jo hi crec.
A l’hora foscant, hi crec.
A l’hora de palpar l’anou i els tributs,
hi crec.
Qui ofereix el pa des de la teua llum?
Qui deté el ventre de la boca innúmera?
Sabem que el poema alimenta
però, quant de temps, amor meu, demorarà el vi?

III

Cap a les fredes campanes.
Cap al tabal que relluca.
Cap a la paraula final:
el teu cos exhaust, feble, humit.

(MONICA)

I

Ángel de amordazada.
Inconclusa merienda de un dios amanecido.
Ríos de ciruelas.
Encarnación lunar.
Muslos pariendo la poesía a carcajadas.

Voces.
Sumatoria de tiempos y plusvalías.
Un recorte de espacios y triángulos.
La obstinación de la manzana.
La manzana.

II

Decía Cummings, mi amor,
“el muerto mundo vibra como una cuerda herida”
y yo le creo.
A la hora del ocaso, le creo.
A la hora de palpar la nuez y los tributos,
le creo.
¿Quién ofrece el pan desde tu luz?
¿Quién detiene el vientre de la boca innúmera?
Sabemos que el poema alimenta
pero ¿cuánto, mi amor, demorará el vino?

III

Hacia las frías campanas.
Hacia el tambor que retoña.
Hacia la palabra final:
tu cuerpo exhausto, endeble, húmedo.
___________________________________________

(ESPILLS)

Dir per exemple:
Pere no és Pere sinó aquest poema iracund.
Suspendre la mossegada del fred.
Bressolar la màscara real, espaventable.
Desanar l’agulla i la madeja.
Pur.
Útil.
Invadit.
Reconéixer els panys.
L’aspre presagi del metall.
La vida, vaixell fragmentari,
corfa filosa,
incompleta.

Posar els punts a sobre de les ies.
Soldat adúlter. Roda perimida.
Esperar la teua absència.
Enclavar damunt de la dacsa la llengua que desfa.
Ser un tros de la història.
Gota fluvial.
Inabastable.

I sostindre el punyal enlaire.
I sostindre l’herència imperpètua.
I sostindre el migdia, el jardí extens,
la nit de l’enveja meritòria.

Només la paraula sobreviu.


(ESPEJOS)

Decir por ejemplo:
Pedro no es Pedro sino este poema iracundo.
Suspender la mordedura del frío.
Acunar la máscara real, pavorosa.
Desandar la aguja y la madeja.
Puro.
Útil.
Invadido.
Reconocer las cerraduras.
El áspero presagio del metal.
La vida, vasija fragmentaria,
cáscara filosa,
incompleta.

Poner los puntos sobre las íes.
Soldado adúltero. Rueda perimida.
Esperar tu ausencia.
Enclavar sobre el maíz la lengua que deshace.
Ser un trozo de la historia.
Gota fluvial.
Inabarcable.

Y sostener el puñal en lo alto.
Y sostener la herencia imperpetua.
Y sostener el mediodía, el jardín extenso,
la noche de la envidia meritoria.

Sólo la palabra sobrevive.
____________________________

Del Libro “ VICI DE MANS”

7

mossegue els ulls del címbal i cau una fúria d’espermes, una magra fúria d’espermes encadenats i tristos, tan tristos com la pedra enamorada de l’ombra o tan encadenats com un sexe que nega la seua plusvàlua de fluxos i oscil·lacions, de llavors indultant un número, plujós, exacte i monocorde, és a dir: un número que representa aqueix ganivet que clavem tots, quan la nit és un forrellat d’olives (tímidament assassinada) damunt del cor del mar

11

les velles parets i els vells quadres, així com les velles finestres i els vells mobles pereixen en un batec, minúscul i impar, com l’aliment dels ocells.

26

Deixe la meua llengua damunt del teu pubis i ixen colomes del teu sexe, ixen corals xicotets, petites endivinalles, ixen veus i lletres amagades, ixen molls i mocadors enfebrits i una copa i el color verd i tots els sants, tots els olors, totes les marees i tots els hòmens que he sigut ans de la meua llengua damunt del teu pubis

30

les teues cames són un circ d’elefants exiliats de Bombai, però un circ de elefants pererosos i frívols, quelcom semblant a la meua cara després de la cervesa o simplement l’agre cul de la mort, descomunal i transitori… les teues cames són un circ d’elefants exiliats de Bombai, pobres animals: extraviaren el camí!

33

més val poema en ma que aquest destí ardent, precipitat i trist

42

El meu parentiu amb la pluja, prové sempre de excesius miracles


81

sóc la part inconclusa d’un déu increat, adorador del foc, les espècies i l’oblit, tant o més pels ulls, el miracle o la paraula que una ferida vaginal, tros de pedra sense abisme, rastre i rostre acomodat al filós punyal de la meua gola, rastre i rostre en la contingent desolació d’allò que sóc, rastre i rostre fins i tot en allò distant i enamorat de les teues formes: cos de dona, vici de mans

98

plural dels plurals, de malnom viracocha vague amb el meu astrolabi per les planures de l’home, no mesure astres mesure intencions, ai d’aquest vers destituït i absent, ai de tots els versos que revelen el secret de la llum i són la nit, velles foscors com una sina en la noca d’un ancià em resignen: els poetes que no fan l’amor amb la poesia haurien estar sota sospita

99

perquè la poesia és una immensa vagina celestial, una prostituta té cura dels seus dons i jo que em masturbe quan no la veig…

105

tallar l’os fins a tornar-lo vi, pols, paraula florida,
tallar l’os fins a tornar-lo os i més os i més os i més os…


Del Libro “ VICIO DE MANOS”

7

muerdo los ojos del címbalo y cae una furia de espermas, una delgada furia de espermas encadenados y tristes, tan tristes como la piedra enamorada de la sombra o tan encadenados como un sexo que niega su plusvalía de flujos y oscilaciones, de semillas indultando un número, lluvioso, exacto y monocorde, es decir: un número que representa ese cuchillo que clavamos todos, cuando la noche es un cerrojo de aceitunas (tímidamente asesinada) sobre el corazón del mar

11

la viejas paredes y los viejos cuadros, así como las viejas ventanas y los viejos muebles perecen en un latido, minúsculo e impar, como el alimento de los pájaros

26

dejo mi lengua sobre tu pubis y salen palomas de tu sexo, salen pequeños corales, pequeñas adivinanzas, salen voces y letras escondidas, salen muelles y pañuelos afiebrados y una copa y el color verde y todos los santos, todos los olores, todas las mareas y todos los hombres que he sido hasta mi lengua sobre tu pubis

30

tus piernas son un circo de elefantes exiliados de Bombay, perro un circo de elefantes perezosos y frívolos, algo parecido a mi cara después de la cerveza o simplemente el agrio culo de la muerte, descomunal y transitorio… tus piernas son un circo de elefantes exiliados de Bombay, ¡pobres animales: extraviaron el camino!

33

mas vale poema en mano que este destino ardiente, precipitado y triste

42

mi parentesco con la lluvia, proviene siempre de excesivos milagros


81

soy la parte inconclusa de un dios increado, adorador del fuego, las especies y el olvido, tanto o más por los ojos, el milagro o la palabra que una herida vaginal, trozo de piedra sin abismo, rastro y rostro acomodado al filoso puñal de mi garganta, rastro y rostro en la contingente desolación de lo que soy, rastro y rostro aún en lo distante y enamorado de tus formas: cuerpo de mujer, vicio de manos

98

plural de los plurales, de mote viracocha vago con mi astrolabio por las llanuras del hombre, no mido astros mido intenciones, ay de este verso destituido y ausente, ay de todos los versos que revelan el secreto de la luz y son la noche, viejas oscuridades como un seno en la noca de un anciano me resignan: los poetas que no hacen el amor con la poesía deberían estar bajo sospecha

99

porque la poesía es una inmensa vagina celestial, una prostituta cuida de sus dones y yo que me masturbo cuando no la veo…

105

tallar el hueso hasta volverlo vino, polvo, palabra florecida,
tallar el hueso hasta volverlo hueso y más hueso y más hueso y más hueso…
_______________________________________

Del libro “PALABRA LÁZARO”

LA RESURRECCIÓ ÉS POSSIBLE

El poema cau de la taula
quan la miqueta no serveix
i és la nit.

Ací és on torne
al tret de la sang,
al vers que arremet la moneda transitòria,
a l’oït que reté
minúscules raons:
grills monocords
en l’opacitat dels ulls.

El poema cau de la taula
i caic amb ell,
mort com un mort
en la levitat que el sosté.


LA RESURRECCION ES POSIBLE

El poema cae de la mesa
cuando la migaja no sirve
y es la noche.

Ahí es donde vuelvo
al disparo de la sangre,
al verso que arremete la moneda transitora,
al oído que retiene
minúsculas razones:
grillos monocordes
en la opacidad de los ojos.

El poema cae de la mesa
y caigo con él,
muerto como un muerto
en la levedad que lo sostiene.
___________________________________

GOSSOS EN LA NIT

Només que un so,
un tenue cruixir de fulles
o una dèbil fricció de lluerna
perquè ells
(mortals de l’insomni)
delaten la seua presència.

Renovant els contractes de guaites irredents,
estableixen codis que enllacen
invisibles ombres,
rastres que escometen ecos inaudits,
olors que arriben a nosaltres
quan la nit inventa mots creuats
en pells infinites.

No són infal·libles,
tot i així, prefereixen agrunsar en l’abisme
ans que caure, com cecs, en el no-res.

Els gossos en la nit es giten en el meu somni
i jo també sóc una orella,
una plaentera orella
i un cor
i un lladruc.


PERROS EN LA NOCHE

No más que un sonido,
un tenue crujir de hojas
o una débil fricción de luciérnaga
para que ellos
(mortales del insomnio)
delaten su presencia.

Renovando los contratos de vigías irredentos,
establecen códigos que enlazan
invisibles sombras,
rastros que acometen ecos inauditos,
olores que llegan a nosotros
cuando la noche inventa crucigramas
en pieles infinitas.

No son infalibles,
aún así, prefieren columpiar en el abismo
antes que caer, como ciegos, en la nada.

Los perros en la noche se acuestan en mi sueño
y yo también soy una oreja,
una plácida oreja
y un corazón
y un ladrido.
________________________________

AXOLOTL

Des de fa segles és a la meua peixera.
Deambula cec per corredors humits,
deixa rastres que obeeixen
a mil·lenàries formes.
Va, ve, retorna
és com un reflex ancorat
al centre del no-res.
Camina, palpa,
Modela el seu su reduït territori.
Sap que l’aigua és un teló,
una càrcer teatral que exhibirà la seua careta.
Igualment va, ve, regresa,
indaga atifells llançats a l’abís,
monedes que enmig de pedres
semblen als ulls tresors extraviats.
És un fantasma més,
un fantasma únic,
inquiet i immòbil
com un déu
al seu seté dia.


AXOLOTL

Desde hace siglos está en mi pecera.
Deambula ciego por pasillos húmedos,
deja rastros que obedecen
a milenarias formas.
Va, viene, regresa
es como un reflejo anclado
en el centro de la nada.
Camina, palpa,
modela su reducido territorio.
Sabe que el agua es un telón,
una cárcel teatral que exhibirá su máscara.
Igualmente va, viene, regresa,
indaga cacharros arrojados al abismo,
monedas que entre piedras
simulan en los ojos, tesoros extraviados.
Es un fantasma más,
un fantasma único,
inquieto e inmóvil
como un dios
en su séptimo día.
________________________________________

LA VERGONYA DEL MÓN

Pense en una mà
delineant les ribes del regal.

Pense en les monedes que cauen
o en el bocí de pa estovant formes,
cicatritzant el xiuxiueig
i l’alé,
aqueixa fràgil ossada destenyida
numèrica…humana.

Pense en una mà
i és una altra la que encén els focs de la sang
i una altra més
i una altra més
i una altra més…

(La vergonya del món
colpeja el cor
i a voltes dol)


LA VERGÜENZA DEL MUNDO

Pienso en una mano
delineando los bordes de la dádiva.

Pienso en las monedas que caen
o en el trozo de pan ahuecando formas,
cicatrizando el murmullo
y el aliento,
esa frágil osamenta desteñida
numérica…humana.

Pienso en una mano
y es otra la que enciende los fuegos de la sangre
y otra más
y otra más
y otra más…

(La vergüenza del mundo
golpea el corazón
y a veces duele)
_______________________________________

LLEGINT UNGARETTI

La síntesi
ben bé podria ser aqueixa sement pugnant
per fer-se espiga.

En aqueix ordre de coses,
la poesia encén la paraula
quan els llavis tornen el so.

Al meu parer
la discrepància recau en la imatge:
com més incomprehensible,
mor de mort metafòrica.


LEYENDO A UNGARETTI

La síntesis
bien podría ser esa semilla pugnando
por volverse espiga.

En ese orden de cosas,
la poesía enciende la palabra
cuando los labios devuelven el sonido.

A mi entender
la discrepancia recae en la imagen:
cuanto más incomprensible,
muere de muerte metafórica.
____________________________

TEMPLE D’APOL·LO

(Roy Lichtenstein, 1964)

De penes set columnes
en un traç excessivament geomètric.
La mirada
Estavellant-se en abisme,
primmirada i febril
és un miracle que no arriba
però al capdavall arriba.

No és difícil imaginar-se Sócrates
enmig de tanta obseqüència de formes i mites,
no és difícil ser-hi
aguaitant la nau que regressa de Delos
hores abans de beure
el líquid que fereix.

Tot i així
costa de creure que el món
en aqueixos dies era un mocador
i que Déu no era Déu
sinó diversos déus
gaudint humanament dels seus atributs.

De l’oci al pensament,
de l’especulació a la paraula sense sentit:
més de dos mil anys no han esborrat
la roja levitat de la cendra.

(Critó, corre desesperat cap a la càrcer.
Diuen que la nau ha arribat.)


TEMPLO DE APOLO

(Roy Lichtenstein, 1964)

Apenas siete columnas
en un trazo excesivamente geométrico.
La mirada
estrellándose en abismo,
meticulosa y febril
es un milagro que no llega
pero llega finalmente.

No es difícil imaginarse Sócrates
en medio de tanta obsecuencia de formas y mitos,
no es difícil estar allí
esperando la nave que regresa de Delos
horas antes de beber
el líquido que hiere.

Aún así
cuesta creer que el mundo
en esos días, era un pañuelo
y que Dios no era Dios
sino varios dioses
gozando humanamente de su atributos.

Del ocio al pensamiento,
de la especulación a la palabra sin sentido:
más de dos mil años no han borrado
la roja levedad de la ceniza.

(Critón, corre desesperado hacia la cárcel.
Dicen que la nave ha llegado.)
___________________________________

ABANS LA PALABRA

Abans la palabra
apareixia en la meua boca
com el café en una tassa amb llet.

Mesclada, eixia a caminar per les meues dents
i era un líquid que passa
en un onatge d’adéu interminable.

Llesta ja, se embevia d’obsessions
d’oficis impurs
de rares al·legories
fins a cedir
en la feroç intransigència de la meua llengua.

Aleshores el desdejuni olia a pa,
a brot de raïm als nassos.

Abans la paraula
era el café, era la tassa, era la llet,
era la meua boca
en un sol fluent de rastres,
assaciada de noms, de dies encimats,
de dits fornicant-ne l’augusta soledat.

Abans, la paraula era …
fins que arribà el teu cos
i es robà de colp
l’únic llum
que encenia l’idioma.


ANTES, LA PALABRA

Antes, la palabra
aparecía en mi boca
como el café en un tazón con leche.

Mezclada, salía a caminar por mis dientes
y era un líquido que pasa
en un oleaje de adiós interminable.

Presta ya, se embebía de obsesiones
de oficios impuros
de raras alegorías
hasta ceder
en la feroz intransigencia de mi lengua.

Entonces, el desayuno olía a pan,
a brote de uva en las narices.

Antes, la palabra
era el café, era el tazón, era la leche,
era mi boca
en un solo fluir de rastros,
saciada de nombres, de días encumbrados,
de dedos fornicando su augusta soledad.

Antes, la palabra, era …
hasta que llegó tu cuerpo
y se robó de golpe
la única lámpara
que encendía el idioma.

No hay comentarios: